Nosaltres versus jo

Després de la meva primera sessió de formació, el meu mentor, el cap de RRHH, una de les coses que em va dir que havia de millorar era el “jo”. Quan parlava em referia a mi en ocasions que era aconsellable referir-me a “nosaltres”. Segons ell era millor usar la primera persona del plural per incloure a l’auditori en el discurs, si usava “jo” em podien titllar d’individualista. Ja era prou difícil enfrontar-me a parlar en públic, a ser el centre de totes les mirades, que a més havia de pensar en les formes gramaticals. Era jove i inexperta, però segons ell encara me’n sortia prou bé. Durant la primera època posava el “nosaltres” a tot arreu i no només a les sessions de formació, a casa, a la universitat, amb els amics. Nosaltres aquí, nosaltres allà, nosaltres al mig, a dalt, a baix. Pensareu que era un excés i no us diré que no, probablement alguna vegada devia sonar ridícul, devia semblar que jo no pensava per mi mateixa, era un nosaltres pensant i actuant: jo i qui més? Quasi m’ho prenia com un experiment.

Un bon dia vaig descobrir, davant d’una pregunta, que havia de respondre “jo”, havia de donar el meu criteri, la meva opinió. I em va semblar estrany, però un cop dit, va ser contundent. Amb els anys he trobat la mesura, i amb una bona conjugació del “jo” i dels “nosaltres” es pot donar un bon ritme al discurs. Ara som nosaltres que fem i desfem, que tenim objectius, que formem una empresa o un departament; i ara sóc jo qui es pronuncia sobre un punt de la formació en el que puc no estar-hi d’acord; i ara ets tu qui explica als altres la teva experiència o que amplies la informació del companys; i ara sóc jo qui parla de mi; i tornem a ser tots els qui estem en una sala o en un menjador compartint un temps, després del qual alguna cosa haurà canviat, per petita que sigui.