25 d’abril 2008
Tinc l’honor de visitar la Fundació Miró: Vermell a part. Em quedo sense paraules quan Francesc Vicens ens guia per les sales. “… el realisme socialista del règim de Mao Tse-tung eclipsava l’obra dels artistes xinesos fins que Uli Sigg, un diplomàtic suís, va arribar a Pekín a la dècada dels 80. Va descobrir que els artistes tenien les seves obres amagades als estudis. Uli i la seva dona Rita van decidir comprar i comprar. No hi havia més mercat d’art xinès a la Xina que ells dos. Seria l’equivalent a l’art contemporani d’occident, al pop art americà, amb la diferència que les icones de la ironia americana les podem captar i les xineses se’ns escapen…”.
Passejo entre fotografies monumentals, brodats de seda molt kitsch, porcellana molt divertida, olis on puc perdre el món de vista, laques xineses llampants i, fins i tot, contemplo en directe gerros de l’any 2500 a.C. Aprenc que per a l’art xinès la tècnica és tant o més important que la forma i el contingut. Usen les tècniques de manera atemporal, provocativa i transgressora, així consegueixen comunicar més enllà del llenguatge de l’obra mateixa. L’encaix del capitalisme en les tradicions xineses es converteix en una ironia constant; transforma els mites capitalistes per excel·lència en autèntics espantalls. L’exposició transmet el caràcter monstruós de la Xina en creixement desorbitat i s’hi respira la crítica sardònica del progrès. El nostre estimat progrés.
0 Respostes a “Vermell i roig a dues bandes”