Meninas és un terme portuguès que significa: petites dames. He llegit en algun lloc que Las Meninas van irrompre a l’estudi de Velázquez, he llegit que Velázquez va ser agosarat en incloure’s com a personatge dins d’un retrat de la realesa. També que la creu de l’ordre de Sant Jaume, que ell porta al pit, va ser pintada posteriorment quan ell va aconseguir formar part d’aquesta confraria de la mà del rei. Hi ha moltíssimes interpretacions d’aquesta obra mestra que desplega de manera desbordant un ventall de novedoses tècniques pictòriques per l’època en que va ser creada.
Passejant entre els originals del Velázquez admirat per les generacions posteriors i entre les re-elaboracions de tots els temps, em balla pel cap quina era la intenció del pintor. Rescato de les profunditats de la meva memòria el treball minuciós que vam fer a classe d’Història de l’Art, quan preparava la selectivitat. Las Meninas i Les Filadores. Estimava aquests quadres. Sí, i també recordo que potser l’artista va trencar les fronteres físiques del quadre. No només hi ha el retrat dels reis al fons, en un mirall. No només hi ha un mirall on tots els personatges s’hi reflecteixen i així ell pot composar l’espai de l’oli que té al davant. Hi ha un a més a més. I sóc jo. Ets tu. És aquell senyor que ara també contempla Las Meninas en fotografia de Eve Sussman and The Rufus Corporation. Som els espectadors que som a dins del quadre. És Veláquez que ens pinta damunt la tela que té al davant. La veritat és que ell està retratant l’espectador. El pintor retrata eternament i de forma permanent la realitat que embolcalla el quadre. Anys i segles després perpetua nous quadres que mai no veurem.
Així, els artistes admiradors que l’han recreat han multiplicat en progressió geomètrica aquest joc de miralls. Ara, milions de retrats de gent anònima composen un nou calidoscopi artístic.
Velázquez trenca els límits de l’obra i el protagonista som nosaltres. Aquest és el seu missatge –transgressor.
